Entre un acarnissat caníbal neoliberalisme i una febre neuròtica i alienadora de l’esquerra, les arts comunitàries —però també l’educació i l’acció social— pateixen tot un seguit d’infeccions que mantenen a tothom a un lloc que ens creiem que és el nostre.
En contra i a favor dels propis plaers i voluntats, i quasi com una llibreta per al nostre propi estudi, aquest material, únic en la seva espècie, és l’intent cansat, vulnerable, incondicional i constant per arribar, sabent que és impossible, a un lloc que no existeix i no pot existir.
Josep Maria Aragay Borràs, aliè a les modes escripturals i discursives de l’acadèmia i de cap a peus desmesurat, escull mofar-se del seu propi relat, allunyar-se dels benintencionats, omplir-se la boca d’invencions o mentides, utilitzar el llenguatge del poder, així com esdevenir carronyer de pensaments tan diversos com l’anarquisme o la pedagogia sistèmica, entre molts d’altres, per obligar-nos a ampliar el nostre punt de vista, abandonar la nostra performativitat o, almenys, si no som capaços de les dues anteriors, obligar-nos a fer-nos preguntes.
Sovint maldestre, sovint brillant, i amb una forma entre confusa i exquisida, aquest text —al que l’autor es nega a dir-li llibre— no només fa importants aportacions a la cultura i al feminisme o la descolonialitat del segle XXI, sinó que és un precedent fonamental per a la manera de divulgar i generar continguts entorn els processos de desestabilització en els àmbits social, educatiu i cultural.
Between a raging cannibalistic neoliberalism and a neurotic and alienating fever on the left, the community arts—but also education and social action—suffer from a series of infections that keep everyone in a place we think is our.
Against and in favor of one’s own pleasures and wills, and almost like a notebook for our own study, this material, unique in its kind, is the tired, vulnerable, unconditional and constant attempt to reach, knowing that it is impossible, to a place that does not exist and cannot exist.
Josep Maria Aragay Borràs, alien to the writing and discursive fashions of the academy and from head to toe excessive, chooses to mock his own story, to distance himself from the well-intentioned, to fill his mouth with inventions or lies, to use the language of power, as well as becoming a scavenger of thoughts as diverse as anarchism or systemic pedagogy, among many others, to force us to broaden our point of view, abandon our performativity or, at least, if not we are capable of the previous two, forcing ourselves to ask ourselves questions.
Often clumsy, often brilliant, and with a form between confused and exquisite, this text – which the author refuses to call a book – not only makes important contributions to the culture and feminism or decoloniality of the 21st century, but which is a fundamental precedent for the way of disseminating and generating content around destabilization processes in the social, educational and cultural spheres.